Un comandament per dominar-los a tots

No fa tants anys aquells actors que passaven a formar part d’una producció televisiva significava baixar alguns graons en la seva carrera cinematogràfica. Eren aquells temps en el qual les sèries no gaudien de la mateixa popularitat d’ara. L’augment de les sèries de televisió ha crescut al mateix temps que la creativitat passa els seus pitjors moments. Les poques pel·lícules que aconsegueixen aguantar dos caps de setmana o són protagonitzades per superherois o arriben a les sales amb una estatueta daurada al cartell. Vist així, no és estrany que algunes estrelles de Hollywood vulguin estimular la seva carrera interpretativa amb papers amb molta més carn que els vistos a la gran pantalla. El cas més recent és el de Matthew McConaughey, protagonista de la flamant True Detective i el càsting de la seva segona temporada. Poques vegades s’havia parlat tant d’un càsting per una sèrie.
Però, de mica en mica, ha anat creixent una indústria que genera molts més diners que Holywood, i que comença a fer ombra, sense perill, però que a tots fa tremolar: els videojocs.

lanoire
Fins ara no era sorprenent veure grans actors posant veu a alguns personatges.
Christopher Plummer (Skyrim), Samuel L. Jackson (GTA:San Andreas), Kristen Bell (Assassin’s Creed), Gary Olman (Call of Duty: Black Ops), Liam Nesson (Fallout 3), Peter Dinklage (Destiny) i Andy Serkis (Heavenly Sword) són alguns dels moltíssims exemples de doblatge.
Però aquests últims anys els videojocs han fet un pas important. Comencen a tenir guions elaborats, històries extraordinàries, produccions espectaculars, moviments de càmera que deixen al jugador entusiasmat, atrapat sense remei a submergir-se fins al final. Possiblement, el món dels videojocs tenen l’audiència més exigent. Jocs que no han aconseguit el que prometien han sigut criticats a vegades per la jugabilitat o pels gràfics, però si ho pensem bé, els grans videojocs, aquells que es queden amb un trosset del nostre cor, són els que tenen una gran història darrera.
I ara, s’atreveixen a reproduir el rostre dels actors.
LA Noire (Rockstar, 2011) ens va ensenyar tan sols una mica de tot el que podria arribar a passar amb un exercici interpretatiu a càrrec d’ Aaron Staton (Mad Men).
beyond-two-souls-ellen-page-beyond-two-souls-jxb3wp76
Beyond: Two Souls (Quantic Dream, 2013) demostra que la rapidesa amb la qual ens estem acostumant a la qualitat gràfica. Dit d’una altra manera, de l’arribada a Europa de la consola Playstation 3 no han passat ni deu anys i ja podem jugar amb els rostres d’Ellen Page i Willem Dafoe, protagonistes absoluts d’aquest videojoc creat per David Cage qui, tot sigui dit, va ser un dels primers a convertir els videojocs en pel·lícules interactives.
L’arribada del nou Call of Duty té la pressència de ni més ni menys que Kevin Spacey, sense el detall ni les textures ni les expressions del títol anteriorment mencionat.
kevin-cod
Amb tota seguretat, els gamers més exigents sobreposen la jugabilitat, els gràfics i la història abans que el rostre d’un actor conegut però no deixa de ser un símptoma del poder que està adquirint aquesta indústria.
Generen tants milions de dòlars que ara poden contractar actors i no tan sols la seva veu.
Imaginar què pot arribar a passar en uns pocs anys ha de fer tremolar, no tan sols a aquells que han crescut amb Mario Bros sinó a Hollywood, que ja no és la petita pantalla qui li està traient espectadors, és el que té el poder entre les seves mans.  Un comandament per dominar-los a tots.

Les últimes grans estrenes del 2014

Ja cada cop queda menys per acabar l’any i en res ja estarem veient llistes del millor del 2014 a tot arreu. Però abans no ens hem d’oblidar d’unes quantes pel·lícules interessants que s’estrenen en aquests poc més de dos mesos. Agafeu paper i llapis.
Leer más “Les últimes grans estrenes del 2014”

No ens precipitem amb The Walking Dead

Som molt ràpids perdonant i oblidant les coses.
No sorprèn gaire que el primer episodi de The Walking Dead hagi estat l’emissió no esportiva més vista a una cadena per cable, desbancant a High School Musical 2, un altre espècie de zombis, si ho pensem bé.
A aquestes alçades poques persones recorden els episodis buits, les escenes intranscendents, els conflictes mal resolts i, fins i tot, les temporades que es resumien veient el primer i últim capítol.
“No Sanctuary” s’alça com a gran guanyadora Carol, possiblement el personatge que més, i millor, ha evolucionat dins de la sèrie. El seu nou paper dins del grup promet ser, com a mínim, interessant.
I és clar, les escenes de combat són tan espectaculars que perdonem la sort del grup protagonista a no perdre cap membre. Durant tantes temporades, aquesta sort ja no cola.
Què més dóna? Els efectes visuals són brillants i alguns diàlegs mereixen ser estampats a una samarreta.
Però no ens precipitem, per favor.
En tornarem a parlar a mitja temporada, ¿què us sembla?

Horns: les banyes de Harry Potter

Sóc d’aquells que va creure que Alexander Aja es convertiria en un director prometedor després de l’ estupenda Alta Tensión (2003) amb la qual va arrasar al Festival de Sitges i el magnífic remake de Las Colinas Tienen Ojos (2006). Si no vaig tenir prou amb Reflejos (2008) al director francès no se li acudeix res més brillant que dirigir Piraña 3D (2010), una pel·lícula entretinguda i sortida dels anys 80 sí, però dolenta com ella sola.
Després de produir i escriure la notable Maniac (2012) torna a dirigir amb Horns (2014) basada en un llibre de Joe Hill. Explica la curiosa història d’un jove acusat de matar a la seva parella. Un bon dia li creixen unes banyes que li donen uns curiosos poders que l’ajudaran a investigar qui va matar, en realitat,  la seva parella. Una cinta curiosa, efectiva, i especialment entretinguda durant la seva primera hora, però que perd ritme de seguida i es perd interés; tot i l’entrega de Radcliffe.

horns

L’ombra de Harry Potter és (i serà) molt allargada.
Per molts esforços que faci Daniel Radcliffe per fer oblidar al públic el personatge que li ha donat tot, serà molt difícil que el nom del conegut mag no estigui lligat al seu.
Se li ha de concedir, però, els esforços del jove actor, per retrobar la seva personalitat interpretativa, després d’una infantesa sense cap més futur que créixer davant d’una pantalla, amb poques opcions més que escollir. Alliberat, doncs, de la saga Harry Potter, protagonitza The Woman in Black (2012), Kill Your Darlings (2013) i Horns (2014). Una producció per any, de gèneres diferents.
Fins i tot, ha provat la televisió (A Young Doctor’s Notebook) amb Jon Hamm.
Que no sigui dit. Amb dues estrenes pendents el 2015, el futur de l’ actor britànic sembla més que assegurat. Però vist el que ha mostrat fins ara li caldrà alguna cosa més que esforç i voluntat.               Per exemple talent, que avui dia, en té però molt poc.

3 grans raons per veure American Horror Story

American Horror Story (AHS, a partir d’ara) és una de les sèries més transtornades, excessives, exagerades i excèntriques del panorama televisiu. Tot s’hi val. Durant les seves primeres tres temporades han aparegut tot tipus de monstres i criatures. Les seves referències cinematogràfiques del gènere són abundants i s’ha convertit en un joc paralel identificar-les. Tot i els seus girs impossibles, exagerats i macabres, la sèrie funciona. AHS es pot començar a veure per la temporada que es vulgui. Les temporades independents amb propostes diferents i la seva relativa curta durada fan de la sèrie en un pur entreteniment.

AmericanHorrorStoryS1

1. EL CÀSTING

Dylan McDermott, Joseph Fiennes, James Cronwell,  Zachary Quinto, Sarah Paulson, Ian McShane, Lilly Rabe, Franka Potente, Chloe Sevigny, Kathy Bates, Angela Basset… Són molts els actors que s’han volgut passar per AHS i deixar-se endur pel circ que els hi proposen. A més demostren estar encantats en mostrar-se histriònics. Alguns amb més èxit que altres.

El nucli central d’actors és excel·lent.  Jessica Lange, present en totes les temporades fins ara, és un autèntic plaer veure-la actuar en tres personatges diferents entre sí. Evan Peters demostra ser un autèntic tot terreny, tan inquietant com pervers. Frances Conroy, es deixa acompanyar pel seu físic i la seva presència, i el sempre fantàstic Denis O’Hare. Tots brillants, inconmensurables. Amb la voluntat i tot el desig per un desafiament interpretatiu amb Lange.

american-horror-story-asylum-ascend-1

2. EL SEU ATRACTIU VISUAL

Si tenen via lliure en col·locar tants personatges de mons diferents  amb trames tan dispars no pot ser menys el seu univers visual.  Han aconseguit crear una identitat pròpia gràcies a un gran treball brillant de producció, a un joc intel·ligent de plànols, sovint retorçats i extremats que no fan més que donar un aire terrorífic a cada instant. Una empresa gens fàcil de la qual se’n surt amb tanta solvència que és difícil no caure en els seus encants. Bruixes, zombies, màscares, assassins…AHS és una atracció de fira on el millor que es pot fer es gaudir del viatge.

American-Horror-Story-Season-3-Details

3. LA TEMÀTICA

Durant les tres primeres temporades AHS ha explorat la mansió encantada, el manicomi i la bruixeria. A la quarta temporada, estrenada fa uns dies, han volgut explorar el món del circ freak, una parada dels monstres particular.  Del primer episodi es pot veure que han tornat amb la millor forma possible, realitzant un dels millors episodis de tota la sèrie. Després d’una temporada més que fluixa, avorrida, la nova temporada d’AHS promet moments irrepetibles.

American-Horror-Story-FreakShow_40914_1

Així doncs, AHS és una de les sèries més entretingudes i esbojarrades de la televisió i que no t’ha d’agradar gens ni mica el gènere com per no gaudir-la com un nen petit.

 

Frank, tampoc ens passem

Frank (2014, Lenny Abrahmson) és un exemple més de com el cinema és un intent de manipular el màxim de gent possible per fer-los creure una mentida explicada a vegades amb més o menys gràcia.
Aquells que han anat a veure la pel·lícula segurament hauran sortit amb aquella sensació d’haver vist una petita obra mestre. L’estrena independent de l’any, un diamant en brut tan sols reservats pels més atrevits, capaços de gastar-se el preu d’una entrada amb una pel·lícula que molts qualifiquen d’estranya.
Però anem per parts.
Frank explica la història de Jon (Domhnall Gleeson) i com forma part d’una banda de música amb uns membres cadascú més extravagant que l’altre.
Don (Scoot McNairy), el manager, i (Maggie Gyllenhaal), una hipster que mereix una bufetada i, evidentment, Frank interpretat per Michael Fassbender, tot i que un enorme cap de cartró li cubreix la cara.
Frank és l’autèntica raó de ser de la pel·lícula.
Un cantant incomprès, un geni, un boig, el líder espiritual de la banda anomenada Soronprfbs.
Ho heu pogut pronunciar? Jo tampoc.
Durant una bona part, la cinta està més a prop de la comèdia, però arriba un moment en el que res fa gràcia i la història perd sentit, força i, sobretot, interès.
Què més dona? pensaran alguns. Possiblement aquesta és la gràcia de Frank, una pel·lícula sense cap intenció més que la de perturbar a l’espectador amb escenes sense sentit.
Ja n’hi ha prou. Arribarà un moment en el qual veurem un home amb un paraigües i una maleta durant 25 minuts i creurem que és la millor escena dels últims vint anys.

frank-fr

No ens passem tampoc. Sort que la cinta no dura gaire i la pel·lícula té alguns moments divertits.
Tot i així, tota la meva admiració per Gyllenhaal, Gleeson, McNairy i evidentment, Fassbender, per entrar al joc i creure’s la història més que el mateix director.
Fassbender, a aquest pas, aconseguirà el que ell vulgui. Si és capaç d’oferir una lliçó magistral sense mostrar el seu rostre, el sostre de l’actor encara queda molt lluny.
Frank, doncs, és molt recomanable pels qui troben art en l’extravagància i per aquells que gaudeixen amb l’absurditat.

The Leftovers: totes les de perdre

Si ens fixem amb The Leftovers, el primer que ens trobem és el més odiat que estimat guionista de Lost Damon Lindelof adaptant una novel·la de Tom Perrotta.
Una premissa cridanera, si més no atractiva, però no tant com les tres lletres més importants de la història de la televisió, com és HBO.
Un combinat explosiu, per tant, que convertia a la sèrie en una de les obligatòries de l’estiu.
Tret d’aquesta premisa, The Leftovers té totes les de perdre.
A continuació, sense spoilers, els punts més negatius de la sèrie.
Leer más “The Leftovers: totes les de perdre”